La llum del far

La poètica de Miquel Català, així ho vam comprovar en els llibres anteriors, naix de la contemplació i de l’evocació; però no ens enganyem, el nostre poeta no és una persona que bada, que s’encanta i que, tard o d’hora, es desencanta, perquè la seua mirada contemplativa, que evoca un paisatge concret o una persona, el porta sovint a la reflexió i després al cant. Un cant que de vegades està construït amb elements onírics carregats de tendresa, però que pot ser, arribat el moment, fins i tot un cant indignat.

Català és conscient que aquest no és un món de fantasia, massa pocavergonyes l’habiten perquè així fóra. I dins del seu realisme intimista, tocat amb elements màgics, que ha practicat en la seua obra, ha anat fent aparéixer l’esbós d’un cert compromís social que el lliga a l’obra d’autors com ara Pablo Neruda o Vicent Andrés Estellés.